Fundació Andreu Nin

Andalucía en la historia: la mano negra

Certament, val la pena tenir en compte aquest núm. 25 de la revista AH tant pels treballs que publica com pel DVD i els llibres que inclou...

Encara que un pugui desconfiar per molts altres motius, no per això hi ha que de deixar de reconèixer determinades activitats i edicions dependents de l'administració. Això al marge que es tracti d'una operació de prestigi, i per altres consideracions que no sabria apreciar. En el cas de les revistes, i un bon exemple seria Debats, de les Edicions Alfons el Magnànim, l'Institució valenciana d ´ estudis i investigacions, a la que fa temps vaig perdre la pista però que al llarg dels anys vuitanta va editar una bona col·lecció de nombres francament extraordinaris...Habría que afegir que l'obra editorial de l'Universitat de Valencia ma sembla no menys valuosa, sobretot en el capítol dels estudis històrics, tasca que m'agradaria tractar en un altre article informatiu

No sé si aquest és el model d'AH, però el fet és que, buscant una edició del documental La mà negra, de Paco Palacio, vaig trobar una informació sobre la revista, i de la dada segons la qual la subscripció anual incloïa a més un DVD d'aquest gran treball més dos volums de la col·lecció Biblioteca de l'Exili que edita acuradament Renaixement de Sevilla que ha tret gairebé mig centenar de títols que, entre molts d'altres, es compten diverses obres de Max Aub (San Juan, Morir per tancar els ulls), León Felipe (Antologia poètica), Cèsar M. Arconada (Contes de Madrid), Vicente Llorens, en concret seu dos treballs més coneguts: Estudis i assaigs sobre l'exili republicà de 1939, i Memòries d'una emigració (1939-1945), en edicions a càrrec de l'infatigable Manuel Aznar Soler

Amb la revista doncs venien, les Incursions literàries, d'un dels nostres intel·lectuals marxistes més insignes, Adolfo Sánchez Vázquez, una vasta edició del marxista, precedida d'un estudi introductori de Manuel Aznar Soler i d'una presentació de Federico Álvarez Arreguí. La llista d'assaigs de Sánchez Vázquez s'estén sobre temes i personatges molt variats, entre els últims García Lorca, Marx, Engels, Lenin, Gogol, Tolstoy, i un llarg etcètera. El següent és d'un autor menys conegut, el sevillà Luís Suárez, combatent contra el militar-feixisme en la guerra espanyola, exiliat a Mèxic i responsable d'una vasta bibliografia que, a part del llibre editat per Renaixement, Espanya comença als Pirineus, comprèn també altres com|com a Confessions de Diego Rivera, Los països no alineats, Entre el fusell i la paraula (amb entrevistes amb Fidel, el "Che", Caamaño, Salvador Allende, etc.), Cárdenas, retrat inèdit, etcètera. Procedents ambdós de l'àmbit comunista oficial, ja van ajustar els seus comptes amb l'estalinisme, punt sobre el que Suárez aclareix: "Vaig ingressar socialista i milicià en la baralla i vaig sortir d'ella comunista i capità de les Forces Armades de la República (...) Jamás em penediré d'aquell pas polític, ni si més no per aquest espant posterior d'haver estat estalinista... " (pàg. 13)

Al marge d'un article que sembla d'acudit del senyor José Manuel Cuenca Toribio afirma. que l'Església ha estat "Al servei dels andalusos" (el qual seria cert si limitem a aquests a les classes dominants, i n'hi hagi prou amb esmentar un nom per desmentir tot el seu treball: cardenal Segura), les altres coses resulten, en general, interessants o molt interessants. En aquesta última categoria tenim el "dossier" Mujeres entre la repressió i la resistència 1936-1950, que congrega aportacions de Carme Molinero (Entre el silenci i la invisibilitat), Pilar Sánchez Sánchez (Individuas i subjectes), Encarnació Barranquero Texeira (Gana, amuntegament i doctrina), Francisco Moreno Gómez (Guerrilleres i enllaços), Lucía Prieto Borrego (El desafiament a l'escassetat), i finalment de Llum Quiñonero Hernández, autora d'una documental capital sobre la qüestió que parlar de Veure-les i anomenar|nomenar-les. Assegurança que hi ha molts altres treballs|feines, però aquest m'ha servit per saber moltes coses que ignorava

Entre tots ens ofereixen un quadre molt intens de les dones vençudes després de la Guerra Civil van ser víctimes de la maquinària repressiva del franquisme que lascastigó doblement: per ser dones i per ser vermelles. Empresonades, desterrades i fins i tot assassinades, la seva condemna va posar en perill la subsistència de la unitat familiar perquè sentenciant-les a elles es castigava al seu torn nens, ancians i marits (alguns d'ells també presos) que, en molts casos, depenien absolutament del treball|feina de les seves mares, filles o manilles, els que pentinem cabells blancs|canes sabem d'històries terribles sobre les quals ens es podia parlar. I tanmateix, malgrat que el règim no va escatimar esforços per combatre la llibertat i els drets de les dones, aquestes van ser, en molts casos, capaces de resistir al poder utilitzant totes les armes al seu abast: van crear xarxes de solidaritat dins i fora de les presons, van desafiar la política de la gana amb estratègies de tot tipus i van jugar un paper principal de suport de la guerrilla que s'amagava a la muntanya. De tots els càstigs que els van ser imposats, el silenci va ser, sens dubte, el pitjor, un silenci en el qual les víctimes eren assenyalades d'haver fet "una cosa dolenta". Per aquest motiu, la revista Andalusia en la Història, compleix l'obligació de retre'ls un homenatge recordant la seva història; recuperant la memòria de milers de dones anònimes jutjades pels tribunals militars, empresonades i, sobretot, adoctrinades en la moral del nacionalcatolicisme per evitar que tornessin a subvertir el seu rol de submissió, del precepte que tant agradava a Hitler de cuina, llit, Església. Aquesta és una realitat històrica tan propera com desconeguda, una cosa que encara podem tocar amb les mans, i que mereixeria ser àmpliament divulgat

Coordinat per la investigadora Pura Sánchez Sánchez, el dossier Heroïnes invisibles, dones entre la repressió i la resistència (1936-1939) que publica la revista Andalusia en la Història, recorre la història d'aquestes dones, els posa nom i cognoms i revela els mecanismes amb què es va articular una repressió que va ser qualitativament diferent en el cas dels homes i de les dones

No menys interessant és el treball|feina de Diego Caro Cancela sobre La Mano Negra, un capítol cèlebre que demostraria l'extrema crueltat dels terratinents andalusos, i dóna notícia de tot el muntatge policial destinat a aniquilar l'embrió del desenvolupament sindical entre els jornalers afiliats a la Internacional. Professor de la Universitat de Cadis, Diego Caro Cancela, resumeix els fets esdevinguts entre 1882 i 1884 per revelar que la presumpta societat anarquista només va existir als papers de les forces de l'ordre amb l'objectiu de posar fi a l'incipient moviment obrer que en aquells anys començava a prendre força a la campanya de Jerez. Així mateix, la revista regala als seus lectors el rigorós documental dirigit per Paco Palacio que analitza i recrea aquest dramàtic episodi de la història d'Andalusia sobre el que és just i necessari donar-li la major publicitat possible. Un documental que recomano a tota la gent interessada en la història social d'ahir i avui... .

..