Fundació Andreu Nin

El congrés que es va divertir amb sang

L'any 1937 es va celebrar el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València, presidit per José Bergamín, que va ser l'ocasió per a una virulenta campanya del PCE contra els anti estalinistas de Rússia i d'Espanya. Eugenio Fernández Granell en aquest article, publicat originalment en Diari 16 del dia 14 de juny de 1987 {en complir-se el cinquanta aniversari) efectua una virulenta recreació del clima de l'esmentat Congrés. Va ser reproduït a començaments dels anys noranta a la col·lecció de documents de la Fundació Andreu Nin i, posteriorment, al llibre Assaigs, encontres|trobades i invencions (Huerga i Fierro, 1998).
La història rememora circumstàncies que en alliberar l'energia creadora de l'esperit l'exalta a la seva màxima potència. Llavors es produeix la fusió dels tres grans triomfs vitals: l'amor, la poesia i la llibertat esdevenen indistingibles. En l'atzar de la vida quotidiana només aquesta basa garanteix els batecs del coneixement, de la veritat. Cap altra insígnia no honra millor la condició de l'intel·lectual.
També ocorren esdeveniments il·lustrats que al més lleu frec|fricció del record amb prou feines projecten l'ombra de la seva mesquinesa moral. El cas més astut del sobtat descens col·lectiu al nivell del salvatgisme, de l'animalitat, ho exemplifica el Congrés internacional d'Escriptors, convocat pel Partit Comunista fa just ara mig segle. Els talents estranys i els indígenes es van ajuntar per proclamar la necessitat de lluitar contra la sublevació feixista, la qual cosa era just, i sense ser genial, estaven fent-ho tots els combatents de la zona lleial, més necessitats d'instrucció i armes i pertrechos que d'al·locucions versificadas o prosaiques.
Respecte a com guanyar la guerra antifeixista, el Congrés no va dir res més que el dit: per guanyar calia lluitar i en aquesta bajanada va consistir la primera part. Perquè hi va haver una segona part, monstruosa, que en comptes de Perogrullo la va inspirar Stalin: tots els antifeixistes havien de denunciar, perseguir, destruir i matar tots els trotskistes. Els més dels espanyols mai no havien sentit semblant paraula. Els qui la coneguessin, sabien que els trotskistes eren els seguidors de Trotski, el forjador de l'Exèrcit Roig i màxim líder, amb Lenin, de la revolució russa.
En el sentit exposat, aixafar, en plena guerra revolucionària d'Espanya, un partit revolucionari sonava a disbarat. El que ocorria, és que per a l'estalinisme, trotskisme és el terme calificador de quant a la terra no sigui estalinista: els socialistes -a qui deien social-feixistes-, els anarquistes - a qui tenien per contrarevolucionaris-, els popes de l'ortodòxia grega, la indústria occidental, els ous amb pernil i els trotskistes mateixos. El concepte rus trotskista, que volia dir contrari o enemic traduït a l'espanyol, va ser de seguida acceptat alegrement pels congressistes literaris natius i estrangers. El Congrés l'havia manegat el catòlic-comunista José Bergamín; l'ídol poètic del partit estalinista, Rafael Alberti; Juliol Álvarez del Yayo -talp estalinista en el partit socialista- i Willi Münzenberg, el més emprenedor dels propagandistes europeus de la mercaderia estalinista; a més de M. Koltzov, cap de la delegació dels escriptors soviètics.
Amb l'arenga de l'antitrotskisme, la saviesa del Congrés va produir l'embolic més incomprensible. Resultava que els antifeixistes, en lluita contra els exèrcits feixistes que enviava el Cabdill, ajudat per les armes dels moros, d'Hitler i de Mussolini, havien d'embolicar-se en una nova guerra inesperada contra els trotskistes antifeixistes.
Per simplificar, els estalinistas del Congrés i els no congressistes van decidir, obeint a Stalin -que seguia a Moscou matant molta gent de la seva, que era tota trotskista, amics i familiars inclosos- que els trotskistes eren també feixistes. El que no van aconseguir va ser multiplicar les escasses i antiquades armes de l'ajuda russa, que a sobre del seu poquedad resultava difícil transportar-les a Espanya. A més, ja no quedava or per pagar l'arsenal més car mai venut a ningú -encara sent el client un fratern país de camarades proletaris.
Si guanyar una guerra és empenyorament|tenacitat difícil, guanyar-ne a un temps dos resulta espinós. Per això serà que a Stalin se li va ocórrer una de les típiques genialitats seves. De seguida va començar a manar a Espanya, ja que no armes, chequistas i chequistas Con pistoles, metzines|verins i ganivet per satisfer el desig ardent dels congressistes, consistent a matar quants trotskistes es trobessin, la qual cosa els chequistas, sense deixar anar els seus pertrechos, van procedir a fer en l'acte.
Els intel·lectuals estalinistas, endollats en la vida i la mort espanyoles per mitjà del Congrés, no podien estar més satisfets. Només el meu partit, que era el POUM -al qual ells, exasperadísimos, cridaven trotskista, feixista i espia-, podia proporcionar-los milers de víctimes. Els sindicalistes, més milers encara. Encara més, els socialistes; i molts milers més, els anarquistes. Per als intel·lectuals estalinistas del Congrés, que ho eren tots els que en ell estaven i més, Espanya havia de semblar-los, amb tanta matança en perspectiva, una mica així com la materialització del paradís.
Per si tot això fos poc, el congrés intel·lectual va sumar a les seves ganes culturals i bèl·liques la possibilitat d'ampliar el negoci estalinista que representava, emprenent la persecució dels trotskistes- feixistes-espies estrangers. Aquesta llista la va inaugurar André Gide, que acabava de publicar el seu llibre Retour de l'URSS, una crítica del comunisme rus. Amb això n'hi va haver prou, si no a l'experiència, sí a l'obediència dels congressistes per ratllar a Gide d'espia, traïdor, trotskista i altres lindeces, sense ni tan sols agrair-li l'enormitat de les possibles matances estrangeres que tan suculentament se'ls descobria. Per a això va servir el Congrés, del qual avui sobreviuen participants satisfets del seu paper en tal farsa sagnant.
Els escriptors congressistes mai no van alçar la seva protesta contra les calúmnies i els assassinats que ells, al contrari, atiaven amb la seva miserable estupidesa. Les matances estalinistas creixien i s'estenien per totes les Rusias i per totes les Españas, en aquestes mà a mà entre estalinistas d'una banda i feixistes per l'altre. Els escriptors congressistes demanaven chequistas i sang, i sang i chequistas els servia Stalin a més no demanar. Segons el criteri dels congressistes, els ciutadans espanyols havien de ser estalinistas per força, com si constituís una obligació nacional el tornar delator i assassí. Si no, al mur de contenció!, igual que a Rússia.
Els militars, diplomàtics, periodistes, escriptors, policies, espies i assassins que envia Stalin a Espanya en socors vermell del clamor antitrotskista del Congrés van ser implacablemente assassinats en tornar d'Espanya al seu país natal, tornat mortal.
La guerra desencadenada contra l'Espanya lleial pels rebels feixistes va provocar una revolució obrera victoriosa. Els treballadors armats es van apropiar de les fàbriques i de les empreses industrials. Els camperols es van apoderar de les terres que només ells treballaven. La guerra revolucionària hagués triomfat a tota Espanya a no ser per la flagrant traïció estalinista (des de Rússia a Espanya, des del Kremlin al Congrés intel·lectual dit) al que havien proclamat ser el seu objectiu essencial: la conquesta del poder pels qui treballen. Això va ser el que defensava el POUM, i com a ell, els anarquistes i els socialistes revolucionaris que seguien Llarg Cavaller.
El primer partit obrer que va sofrir les conseqüències de l'abjecció intel·lectual del congrés estalinista va ser el POUM, el meu partit. Andrés Nin, el seu secretari general, va ser vil i covardament torturat i assassinat per les hosts nadiues i russes del chequista Orlov -un dels pocs soviètics de servei a Espanya que van aconseguir escapar a la mort certa que Stalin els oferia. Nin era un gran intel·lectual revolucionari. Els seus companys del Comitè Executiu del POUM van ser empresonats i es va sotmetre a un procés similar als de Moscou, i tan humiliant per a la justícia espanyola com el serian els que després de la derrota es van prodigar fins al final|finalitat de la dictadura feixista. Juan Andrade, Julián Gorkin, José Escuder, Enrique Adroher, Jordi Arquer [tots ells jutjats i condemnats en el procés de 1938 i que van aconseguir passar a França el 1939] i molts més perseguits, capturats, torturats i assassinats, eren intel·lectuals del meu partit i amics meus, i la mateixa sort van córrer desenes i desenes dels meus camarades estudiants, camperols i treballadors.
La guerra es va perdre perquè en comptes d'emprar totes les armes i tots els homes disponibles per combatre a les trinxeres, els estalinistas van minvar la moral i la força de l'exercito revolucionari convertint-lo en absurdament popular-burgès i van distreure enormes quantitats d'atencions i d'homes en la diversió d'assassinar i torturar a qui es van negar a servir a l'estalinisme tal com villanamente el van fer els escriptors congressistes.
André Malraux va declarar: "Accepto els crims de Stalin onsevulga que es cometin", al qual Víctor Serge, sentint-ho, li va llançar a la cara la tassa de cafè que tenia a les mans (1).
"Si ens haguessin preguntat als militants (del PSUC) si calia afusellar Andreu Nin, dirigent del putsch trotskista-feixista, hauríem contestat sí" (2).
"Amb tota probabilitat Stalin va afusellar molts més participants soviètics en la guerra civil espanyola que el nombre dels morts per les bales feixistes en Espanya ", diu l'historiador soviètic Roy A. Medvedev (3).
Dels congressistes que em porta aquest horrorós record només es van salvar de la mort els no soviètics. Potser això expliqui per què els amics de Castros, Stalines, i disfresses d'esquerres més o menys unides van preferir viure en les repulsives societats consumistes-multinacionals-industrialitzades on habiten, a aventurar-se en l'encara progelós món estalinista.
Per a mi continua sent un misteri la bruixeria per la qual dotzenes d'intel·lectuals poden prendre's el cor i el cervell de la punta dels cabells|pèls fins a perdre col·lectivament el sentit més elemental de la responsabilitat humana.
Una vegada li vaig preguntar a Joaquín Maurín a Nova York: " Com pot deixar la consciència dormir tranquils als assassins? ". Ell em va dir: "Granell, et creia més intel·ligent. Dormen millor que tu i jo. No tenen consciència".
El soviètic Kotzov, en el seu discurs al congrés, va dir: "... l'escriptor es pregunta: Qui sóc jo, un profeta o un pallasso, el capità o el tambor de la meva generació? " (4). El congrés va ser un tràgic concert de pallassos redoblant el tambor al son que els enviaven.

Notes
(1) Víctor Alba, El marxisme a Espanya (1919-1939), p.535.
(2) citat per Víctor Alba, El partit comunista a Espanya, p.228.
(3) Roy A. Medvedev, Let History Judge, p.248.
(4) M. Koltzov, Diari de la guerra d'Espanya, p.435.
Eugenio Fernández Granell