Fundació Andreu Nin

Els fets d'Octubre de 1934 i la Fundació Andreu Nin

Últimament la FAN ha vingut anunciant diverses activitats per commemorar el 75 aniversari dels fets d'Octubre de 1934. Ara podem anunciar un primer acte a Barcelona... Será una taula rodona de debat en commemoració del 75 aniversari de la revolució d'octubre a Catalunya. Serà el 06.10.09, a les 19 H, en l'Ateneu "La Torna" de Gràcia amb el títol: "Classe, Nació i Revolució 1934-2009: Els joves historiadors i els fets d'octubre 1934 a Catalunya". Intervindran Andreu Coll, Dani Cortijo, Joel Sans i Sergi Thennard.
El dia següent, en l'Ateneu Llibertari de Granollers, a les 19 hores, presentarem dos llibres sobre els mateixos esdeveniments, el de Mathieu Corman, Incendiaris d'ídols. Un viatge per la revolució d'Astúries, i prendrà part una companya de l'editorial Cambalache d'Oviedo, i el que escriu com|com a prologuista del llibre del company de la FAN de Madrid, Antonio Liz, Octubre de 1934. Insurreccions i revolució (Ed. Renaixement, col. Espanya en armes). Pel que sembla, ambdós llibres es presentessin conjuntament a Astúries on es desenvolupessin unes jornades d'estudis entre el 21 i el 24 d'octubre. A aquestes aportacions cal afegir l'edició del Vent Sud d'octubre que inclou un extens "dossier" titulat La "nostra Comuna" amb articles de Pelai Pagès, Andy Durgan, Antonio Liz, Miguel Romero, amb una introducció més bibliografia i cronologia al meu cargo...El dia 21 d'octubre, IA prepara un acte a Oviedo sobre La revolució d'Astúries, passat i present, amb la participació de Pelai Pagès i d'un servidor...
Està previst també l'edició en breu d'una antològica de texts de l'època de Joaquín Maurín a càrrec d'Andy Durgan que es titularà Socialisme o feixisme...
De què va tot això? Doncs d'una d'aquestes dates claus en la història en general, i de l'espanyola en particular…1934 és un any clau. Els efectes del "crack" de 1929 són cada vegada més evidents. A Alemanya, el nazisme que havia ascendit gràcies a la "guerra freda" entre socialdemòcrates legalistes, i comunistes atrinxerades en la demencial política del "socialfacismo" que va convertir el SPD en l'"enemic principal". La seva victòria fulgurant s'estava postulant com un exemple fefaent per a les dretes sobre com acabar amb el moviment obrer com un cirurgià extirpa un tumor...A principis de 1934 té lloc el cop de Dollfus a Àustria que acaba d'un cop de ploma amb la socialdemocràcia més arrelada d'Occident, i la resistència de les milícies obreres arriba tard i malament organitzada.
A Espanya, el moviment obrer no ha deixat de créixer és de 1913. La República liberal-democràtica ja li havia vist les dents al llop l'agost de 1932 amb l'aldarull de Sanjurjo finançat i protegit per Juan March, després el millor amic de Franco. Azaña l'havia vist clar: O la República acabava amb els seus enemics o els seus enemics acabaven amb la República. Però constatació tan lúcida no va tenir cap implicació pràctica, abans el contrari, la coalició republicà-socialista es va mostrar més dura amb les agitacions sectàries de la FAI que amb els colpistes. D'altra banda, la Reforma Agrària segueix al sostre, i el poble treballador que és el cos i el cor de la República sofreix les envestides d'una patronal que continua veient la "qüestió social" com un problema d'ordre públic. La frustració social contribueix al ràpid desenvolupament d'una dreta emergent que es mira a Hitler i a Mussolini. És en aquest context que emergeix l'Aliança Obrera l'arquitecte de la qual serà Joaquín Maurín, i que aconsegueix el suport de l'esquerra caballerista i dels sindicats d'oposició de la CNT a part d'altres minories...
Encara queda la memòria de l'aliança sindical UGT-CNT d'agost de 1917, al, desgraciadament, en rendeixi de la CNT no hi ha ningú amb la intel·ligència política de Salvador Seguí.
En plena febre social, el moviment obrer espanyol va començar a prendre nota del que estava ocorrent amb la pujada d'Hitler al poder, almenys una part. No la direcció|adreça cenetista que va oferir una interpretació patètica del fet, i no diguem el petit PCE, que encara seguien tractat al PSOE de socialfascista, i que van desqualificar l'aliança Obreras fins i tot un dia abans de la insurrecció d'Astúries. Poques vegades es va veure d'una manera tan clara el gran problema del proletariat militant de l'Arena|Cercle Ibèrica, amb un cos que creixia en organització i consciència, i unes direccions|adreces polítiques i sindicals encloses amb les seves pròpies joguines. Ni el PSOE ni la CNT no tenien una visió de la situació, ni un pla de conjunt per als treballadors i per a les classes populars que calia separar d'uns burgesos i terratinents cruels i intratables. Només alguns grups com el BOC, l'HISSI, l'esquerra socialista (Araquistáin que havia estat testimoni el 1933 com a ambaixador espanyol a Berlín), així com veus importants en la CNT. El socialisme o el feixisme, com proclamava Maurín.
No s'ha de dir que el moviment obrer estava fragmentat, molt més que els partits burgesos, entre els quals hi havia certs llaços d'unió; en uns l'Església, en d'altres el republicanisme. Les rivalitats eren molt fortes. En molts casos es vivia d'esquena.
Recordem: el 1933, al terreny sindical, l'UGT i la CNT, els sindicats d'Oposició (trentistas), els sindicats expulsats de la CNT (dirigits per militants del Bloc Obrer i Camperol, a Catalunya), els sindicats dirigits per comunistes (que formarien la CGTU, seguint el costum de posar el segell d'"unitari" a tot el que dividia. Els sindicats dirigits per nacionalistes bascos, i una multitud de sindicats autonòmics, especialment entre els empleats. No hi havia entre ells cap contradicció fonamental.
En l'àmbit polític estava el PSOE (al seu torn dividit en tendències de dreta, centre i esquerra, que aviat anaven a combatre's enèrgicament), la Federació Sindicalista Llibertària, la FAI anarquista, el Partit Comunista, l'Esquerra Comunista, el Partit Sindicalista i, a Catalunya, a més el Bloc Obrer i Camperol, l'Unió Socialista de Catalunya, el Partit Catalá Proletari, i el Partit Comunista de Catalunya. (Encara que la FAI i la FSL negaven ser partides, en realitat actuaven com tals, per més que no participaven en eleccions).
Aquesta fragmentació, encara que fos cosa de joc comparada amb l'actual, semblava demencial als treballadors de l'època. Entre ells hi havia un desig molt fort d'unitat, si més no entre els grups de tendència similar.
Només l'aliança Obrera apareixia com un projecte unificador, capa de ser una alternativa a les dretes, que tenien clar dues coses: a) que de guanyar les eleccions ho faria per imposar una restauració al Dollfus, b) que de perdre calia llançar mà a un exèrcit que s'havia fet en la "guerra contra el moro"…
Naturalment, on més se sentia l'ànsia d'unitat era en l'actuació sindical. Encara que la CNT predominava a Catalunya, hi havia rams en els quals era minoritària i altres en els quals era absent. La crisi econòmica mundial es reflectia a Espanya agreujada per la fuga de capitals que va seguir la proclamació de la República. Hi havia molts aturats. En 1933, els socialistes catalans i els comunistes del BOC van organitzar un Front Únic d'Obrers en Atur|Aturada, que va presentar reivindicacions i va convocar una conferència sobre l'atur|aturada forçós. Conseqüència d'ella va ser que la Generalitat va adoptar una sèrie de mesures per combatre l'atur|aturada.
Animats per aquests primers passos, els diversos sindicats de les empreses d'electricitat van formar el seu propi Front Únic de Llum i Força, que el 1933 també va aconseguir unes noves bases de treball|feina (com llavors es cridava als contractes col·lectius), que milloraven considerablement la seva situació, i això sense necessitat de recórrer a la vaga. Les empreses, veient que s'havia format un front únic, no van poder confiar ja que les que no estiguessin en la vaga ajudarien les altres, com havia succeït en el passat, i aquesta vegada van cedir. Així, els obrers de l'electricitat van sortir del llarg període de postració en la qual els havia deixat la famosa vaga de La Canadiense, de 1919. Un exemple històric mític de radicalitat i d'unió.
A continuació, per iniciativa del Sindicat Mercantil, expulsat un any abans de la CNT perquè el presidia un "polític" (el comunista catalanista i membre del BOC Jordi Arquer, al qual ja li vaig dedicar un "retrat" a Kaos) es va constituir un Front Únic Mercantil, al que van adherir nombrosos sindicats autònoms, de comptables, empleats d'agents de duanes, empleats de botigues de queviures (organitzats en la Unió Ultramarina) i finalment el CADCI. Aquest Front Únic va declarar una vaga el novembre de 1933. Era la primera vegada que anaven a la lluita els treballadors de coll i corbata, com se'ls cridava llavors. Un laude del Conseller de Treball|Feina de la Generalitat, Martí Barrera, va donar satisfacció a la majoria de les demandes dels empleats i oficinistes, però no a una sobre els aprenents. En una apassionada assemblea, aquells treballadors que mai no s'havien considerat obrers, van decidir continuar la vaga, per solidaritat amb els aprenents. Un decret de la Generalitat va acabar amb el costum que els aprenents haguessin de dormir a les botigues|tendes en les quals treballaven i així va acabar la vaga, que es va repetir dos anys més tard, per millorar encara les condicions de treball|feina. S'ha l'esmentada que la radicalitat obrera a Catalunya era cosa dels "murcians", però les mobilitzacions de l'Octubre català demostren que no estaven sols.
Aquestes tres experiències demostraven amb fets que la unitat era eficaç, que era possible unir a l'acció gent d'ideologies diverses i que amb la unitat es multiplicava la força de les organitzacions. Però això era només succeïa al terreny sindical.
L'ascens de l'hitlerisme va provocar una inquietud creixent. Teresa Rebull que era llavors una noia, recorda les reunions a casa de Daniel Rebull, àlies "David Rey", en les quals assistia molta gent. També la premsa marxista revolucionària parlava cada dia de seus significat.
Però no eren els únics. Així per exemple, el doctor Tomás Tussó, un metge barceloní que havia creat una sort de "Creu Roja" personal per ajudar als sindicalistes tirotejats que no volien anar als hospitals perquè allà hi podia haver la policia de Martínez Anido, va convocar a casa seva dos dirigents obrers: Joan Comorera, de l'Unió Socialista de Catalunya i Joaquín Maurín, del Bloc Obrer i Camperol. En aquella ocasió, Comorera va proposar a Maurín que les seves dues organitzacions es fusionessin. Maurín va considerar que hi havia massa diferències ideològiques per a això, però va suggerir que, en lloc d'això, es gestionés la formació d'un front únic obrer. I es va pensar que que ningú no pogués atribuir-se la iniciativa i capitalitzar-la, el millor seria que sortís d'una entitat obrera no partidista. Es tractava de colpejar junts encara que organitzativament s'anés|marxés separadament.
Una iniciativa va sorgir de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. L'"Enciclopèdic" era un vell centre cultural obrer situat en la barcelonina carrer del Carmen, en el qual col·laboraven, en tasques de formació política dels treballadors, gent de diversos partits. Va ser l'Ateneu, llavors dirigit per elements del BOC, el que es va encarregar de llançar la iniciativa d'una aliança obrera.
Se la va anomenar aliança i no front únic, com havia estat tradicional en el passat, perquè aquesta expressió estava desprestigiada per haver-la emprat durant anys el moviment comunista a tot el món. Per ordre de la Internacional, en efecte, els partits comunistes (entre ells l'espanyol) havien reclamat el "front únic per la base" amb els obrers socialistes i anarquistes, al mateix tempo que acusaven de feixistes i traïdors als dirigents que aquests mateixos obrers havien elegit en les seves organitzacions. Eren tan evidentment una maniobra, que l'expressió front únic provocava immediatament desconfiança i ressentiments. Per això va caldre buscar una altra mediació.
Així, l'"Enciclopèdic" que tenia el suficient crèdit per la seva tradició unitària, va convocar una reunió de partits i organitzacions sindicals. Van acudir tots, menys la CNT, que no volia tenir contactes amb partits polítics- i el Partit Comunista, que va qualificar la iniciativa de maniobra "al servei de la burgesia". El 27 de juliol de 1933 hi va haver un míting d'Alianza, presidit per un representant de l'"Enciclopèdic" i en el qual van parlar oradors del BOC, l'USC i la FSL. De moment, era un acte simbòlic, per despertar la consciència del creixent perill feixista inquietantment il·lustrat per les declaracions i actuacions de la CEDEIXI.
De de cara a les eleccions de novembre de 1933, va tenir lloc un altre gest simbòlic: el BOC i la Federació Catalana del PSOE van presentar una candidatura conjunta. La victòria de les dretes en aquestes eleccions va produir en molts la convicció que s'havia de fer alguna cosa per defensar les conquestes del moviment obrer. Això va permetre que el 13 de desembre de 1933 es firmés un document d'aliança entre els Sindicats d'Oposició (Manuel Mascarell, Progrés Alfarache i Juan Peiró), la Federació Sindicalista Llibertària (Emilio Vives i Agustín Gebanel), la Federació de Sindicats Exclosos de la CNT (Pere Bonet), l'UGT catalana (Antonio Vila Cuenca), el Partit Sindicalista (Angel Pestaña), la Federació Catalana del PSOE (Rafael Vidiella), l'Esquerra Comunista (Andreu Nin), el Bloc Obrer i Camperol (Joaquín Maurín), l'Unió Socialista de Catalunya (J. Martínez Cuenca) i l'Unió de Rabassaires (Josep Calvet). Immediatament es va llançar una campanya de mítings iniciada amb un en l'ara enderrocat palau de Belles Arts, supervivent de l'exposició barcelonina de 1888.
En el text del pacte es podia llegir: "Les organitzacions a baix signants, de tendències i aspiracions doctrinals diverses, però unides en un comú desig de salvaguardar les conquestes aconseguides fins avui per la classe treballadora espanyola, hem constituït l'Aliança Obrera, perquè ells se'ns oposi a l'entronizamiento de la reacció al nostre país, per evitar qualsevol intent de cop d'Estat o instauració d'una dictadura, si així es pretén, i per mantenir intactes, incòlumes, tots aquells avantatges aconseguits fins avui i que representen el patrimoni més estimat de la classe treballadora". L'Aliança, doncs, naixia com un organisme d'ofensiva obrera davant la crisi i davant el feixisme, i també com a alternativa obrerista per liderar el canvi social en la República. Per complir el que la República liberal prometia però no donava. La idea que havia portat a constituir l'Aliança es manifestava en tots els mitjans|medis. Entre els cenetistas, hi ha el cas significatiu de Valeriano Orobón Fernández, de la Regional del Centre, que va publicar nombrosos treballs|feines a La Tierra, i en els quals advocava per l'Aliança a condició que els socialistes es declaressin disposats a portar una política revolucionària en línia amb la República dels consells de Baviera que va unir a socialistes d'esquerres, comunistes (espartakistas) i anarquistes.
L'Aliança responia a una voluntat unitària creixent entre els treballadors, i d'una manera molt desigual, es va anar organitzant. Al cim hi havia un comitè executiu, compost per representants de cada organització adherida. A les localitats es formava l'Aliança amb les organitzacions que hi havia en ella, els representants de la qual constituïen el seu comitè local. Cada organització cotitzava al comitè a què pertanyia, encara que molt sovint els representants van haver de posar diners propis per a segells, trucades|crides de llarga distància, etc. No hi havia burocràcia ni oficines. Cap organització no perdia la seva personalitat per pertànyer a l'Aliança.
A poc a poc, l'exemple de Catalunya va allargar|escampar. Quan ja hi havia comitès aliancistas a moltes ciutats catalanes, es van organitzar a Castelló i València, amb el PSOE, la FSL, el BOC i l'UGT locals.
En llocs com Jaén, Còrdova i Sevilla es van formar comitès de l'Aliança i també a Madrid. Una delegació (Pestanya i Maurín) de l'Aliança es va traslladar a Madrid i va convèncer Llarg Cavaller, però el PSOE i a UGT, encara que autoritzaven que les seves seccions locals formessin part d'aliances locals, no van voler entrar en una aliança nacional mentre la CNT no acceptés la idea. En la CNT, la Regional Catalana, fortament sectorizada, es va constituir com a oposició a l'Aliança en nom de la "revolució. Tanmateix, les d'Andalusia, del Centre i d'Astúries li eren favorables. A començaments de 1934 en un ple de regionals celebrat a Madrid, la Regional asturiana va demanar el dret a formar part de l'Aliança i per no provocar un trencament, el ple va accedir, al·legant un motiu de realisme local."
El PCE, immers en la línia del "tercer període" (la del "socialfacismo), van qualificar a l'Aliança, d'"engendrament parit pels renegats del Bloc Obrer i Camperol, trentistas i socialistes, aliança contra el front únic i la Revolució" però el setembre de 1934, davant dels esdeveniments que s'acosten, el Comitè Central de PCE decideix ingressar en l'Aliança, afirmant que «aquest acord significa un formidable pas endavant al camí de la unitat d'acció. Llavors, el delegat de la Tercera Internacional a prop del PCE, l'argentí Vittorio Codovilla, visita Llarg Cavaller (presentat per la diputat socialista, Margarita Nelken, ja agent de la Tercera Internacional, abans de declarar-se obertament comunista el 1936) i li demana que els socialistes accedeixin a canviar el nom de l'Aliança. Llarg Cavaller es nega. La raó no declarada de Codovilla és clara: amb un altre nom, adoptat just quan el PCE s'adhereix, podrà pretendre, davant de Moscou i el públic espanyol, que l'aliança és una iniciativa comunista.
Però més enllà dels problemes puntuals, l'Aliança va seguir malgrat tot. Un pas enrere el va donar l'Unió Socialista de Catalunya, perquè aquest petit partit era aliat incondicional d'ERC i està en el govern de la Generalitat quan la policia d'aquesta persegueix els anarquistes. Més tard, l'Unió de Rabassaires es retirarà, també perquè considera que la posició de l'Aliança és contrària a l'Esquerra amb la qual està aliada. Tanmateix, quan a Madrid es fa una vaga general el 13 de març de 1934, en protesta contra l'ofensiva governamental antiobrera, l'Aliança declara una vaga general de 24 hores, per solidaritat, a tot Catalunya. L'Esquerra i la CNT es troben juntes per fer fracassar la vaga. Però aquesta, si no és ni de molt general a Barcelona, ho és en la resta de Catalunya.
A València, l'Aliança va declarar una vaga general de solidaritat amb els vaguistes de l'Hidroeléctrica, i va ser un èxit. A Astúries es va formar un pacte CNT-UGT que es va transformar, en adherir-s'hi altres organitzacions, en Aliança Obrera. José María Martínez va ser l'ànima de l'Aliança asturiana i el que havia aconseguit fer canviar l'actitud dels anarcosindicalistes asturians. És clar: els esdeveniments van més de pressa que l'organització i extensió de l'Aliança que no explica|compta amb una formació nacional capaç d'obligar a complir el pactat. Aquesta és fort només a Catalunya i Astúries i té simpatías a tot el país, però el PSOE, l'UGT i la CNT no es decideixen a adherir a ella en el pla|plànol nacional, encara que les dues primeres organitzacions ho fan el pla|plànol local.
A Catalunya sorgeix una nova situació quan el Parlament aprova una llei de contractes de cultiu. Els propietaris de terres catalans recorren al Tribunal de Garanties. Quan el 8 de setembre van a Madrid, els acull una vaga general. És la primera vegada que ocorre un gest de solidaritat d'aquesta envergadura amb un problema català. L'Aliança declara poc després la vaga general per rebre els joves de la CEDEIXI que es concentren en Covadonga. Gran manifestació de l'Aliança a Barcelona.
En el comitè executiu de l'Aliança es discuteix sobre el futur immediat. Per primera vegada en la seva història, la militància marxista i sindicalista es mostra partidària de defensar l'autonomia catalana. Nin proposa que l'Aliança propugni per l'expropiació dels propietaris de terres. Maurín creu que l'Aliança s'ha de preparar per a que, quan vingui la protesta general contra el Govern de LerrouX, si aquest accepta en ell als elements de la CEDEIXI (és a dir, que no han acatat la República), l'Aliança encapçali els esdeveniments i els aprofiti per anar a la presa del poder, a través de la proclamació de la República Catalana, amb el que la iniciativa passarà de les mans vacil·lants de l'Esquerra a les de les organitzacions obreres.
Semblant controvèrsia s'aclareix en una Conferència dels representants de tots els comitès d'Alianza, el 17 de juny. Entre tots acorden que si el govern central ataca al de Catalunya Y amb aquest motiu es proclama la República catalana (sempre dins de la República espanyola, ja que ningú no és separatista ni en l'Aliança ni en la Generalitat), l'Aliança recolzarà el moviment. Maurín explicarà més tard aquesta tàctica: El moviment obrer ha de ser al costat de la Generalitat per pressionar-la i prometre-li ajuda, sense posar-se davant d'ella, sense avantatjar-la en els primers moments. El que interessa és que la insurrecció comenci i que la petita burgesia, amb les seves forces armades, no tingui temps de retrocedir. Després, ja veurem". En la resta del país, el criteri és diferent, ja que allà no hi ha una Generalitat per empènyer., Allí, els obrers han de tenir la iniciativa: "Les Aliances no han de consistir a tirar manifests i organitzar mítings", proclama Llarg Cavaller al qual des de les joventuts localistes radicalitzades se li comença a cridar "el Lenin espanyol", però Cavaller és simplement un honest reformista que tracta d'acovardir a les classes dominants per aconseguir el que no s'aconseguia per la via electoral .
El govern dretà entra en crisi per comminació de la CEDEIXI. L'Aliança llança crides i organitza una gran manifestació a Barcelona, que té lloc malgrat que el Conseller de Governació, Josep Dencás, li prohibeix. El Comitè Executiu de l'Aliança es reuneix, a Barcelona en sessió permanent i ordena que tots els comitès locals facin el mateix. A Astúries la història seguirà un curs realment alternativo...El dijous, 4 d'octubre, es reuneix una assemblea de l'Aliança. Envia una comissió a Companys, que assegura que no passarà res; hi ha una manifestació de l'Aliança; aquesta ocupa un palau abandonat, el converteix en caserna i centre sanitari. Una altra comissió visita el Conseller de Governació, per demanar armes, que no obté. L'Assemblea decideix declarar la vaga general revolucionària, que és absoluta al matí següent també resol que si l'Esquerra i la Generalitat vacil·len, els comitès locals d'Alianza proclamin la República catalana. Un dels assistents confirma irònicament que es tracta d'"una revolució amb permís de l'autoritat competent".
Per la seva part, Companys, sentint-se assetjat per l'Aliança, es decideix el dia 6 a proclamar la República catalana dins de l'Estat espanyol i es tanca al Palau de la Generalitat. L'Exèrcit surt al carrer i no troba cap altra resistència que l'oferta per aliancistas que han pogut apoderar-se de les armes que la Generalitat reservava als seus adeptes i que aquests no s'atreveixen a usar. Als pobles es lluita també. Hi ha 74 morts i 252 ferits. Totes les baixes de paisans són d'aliancistas. Les condemnes més fortes, a cadena perpètua, són després, per als aliancistas. La història és complexa, i hi ha molt que debatre, però Maurín es va apropar a la veritat dels fets quan va escriure amb el pseudònim de Mon-Fort: "Octubre (de 1934) va ser l'esclat que va sobrevenir com a conseqüència de la formació de l'Aliança Obrera. És indiscutible que sense l'Aliança Obrera, l'octubre no s'hagués donat l'explosió revolucionària més formidable ocorreguda a l'Occident d'Europa després de la Commune de París de 1871. Si l'Aliança Obrera hagués estat constituïda a tot arreu, i a més, concertada nacionalment, no hi ha dubte que el desenllaç de les coses hagués estat molt diferent del que va tenir lloc".
Continuarem parlant els dies 6 i 7 d'octubre, i també després...