Fundació Andreu Nin

El fantasma antitrotskista (*)
Una revolució, la russa (1917) va abatre el finestró de les humiliacions obrint el portón de les esperances. La metàfora de Marx i Engels, el fantasma del comunisme, va deixar de ser fantàstica. Mai abans no s'havia sentit més patent i universal la convicció de què la vida alcassaba la seva plenitud.
Marx va insistir en la necessitat d'alliberar l'individu humà de la seva alienació històrica, de la seva humiliant condició de mer apèndix social, tornant-li l'enteresa de la seva autonomia personal. Sota l'impuls de partit comunista rus, dirigit per Lenin i Trotsky, el lema de la revolució francesa, llibertat, igualtat, fraternitat, apareixia a l'abast de la mà.
La victòria la van fer possible la voluntat i el talent d'un nodrit grup d'individus excepcionals: Bujarin, Zinóviev, Rikov, Rakovsky, Orzonikidse, Kamenev, Radek, Egorov, Blucher... -llista interminable. Segons ho havia dit, Lenin va tornar «potes enlaire» la societat russa. L'ideal comunista es va expandir per la faç de la terra.
Al començament revolucionari, el partit de Lenin i Trotsky es va entossudir a esquivar els atzars i a resoldre els problemes de la nova situació. Trotski va forjar l'Exèrcit Roig. Mentre, un comunista fosc, tortuós i zafio, Stalin, era secretari del partit. Valent-se del seu poder el va estructurar a la seva conveniència. Va sorgir així la poderosa maquinària burocràtica que acabaria destruint el partit i l'Estat russos. Lenin va proposar molt aviat remoure Stalin del seu càrrec i va assenyalar Trotsky com el seu successor. Era imperatiu curar l'estat soviètic del `càncer burocràtic ´ que el corroïa.
A la mort de Lenin (1924) i poc després, amb la condemnació de Trotsky al desterrament que va sofrir fins a la seva mort, Stalin es va veure lliure de les dues personalitats que, pel seu gran prestigi, més incomodar-lo. La megalomania de Stalin, el seu sentiment d'inferioritat respecte als seus camarades i la seva enveja sense límits, el va conduir a inventar una fabulosa conspiració mundial, animada per Trotsky amb el capitalisme per enfonsar el món per ell de nou creat. El trotskisme existia com una de les tendències del partit rus, basada en l'acceptació de les idees de Trotsky. Res d'ideologia per a Stalin, que es va afanyar a transformar-les en monumental fenomen demoníac. I tots els caps estalinistas del món van acceptar servilment aquesta monstruosa aberració, l'espanyol inclòs. Van passar a ser trotskistes quants ho fossin o el semblessin; tot discrepant de no importa quin ordre de coses imposat per Stalin. Tal és l'estalinisme: un buit d'idees omplert amb l'imperi del crim. Amb l'excusa d'espantar la gran conspiració, Stalin va exterminar 20 milions de persones a Rússia, i a uns quants milers per la resta del món. A Rússia: gairebé tota la vella guàrdia bolxevic, i milers i milers de funcionaris, científics, artistes, escriptors, actors, emprats, militars, obrers, camperols i a seus propis amics i familiars, a més de jueus, dones i nens. El terrorisme antitrotskista va arribar a Espanya.
L'àpex de la immensa onada del terror estalinista va ocórrer a partir de 1936, coincidint amb la revolució espanyola, abandonada pels estalinistas indígenes entossudits en la cacera de trotskistes. El cas més escandalós a tot el món va ser l'assassinat d'Andrés Nin, dirigent del POUM. Intel·lectual prominent, que va participar en la revolució russa i va ser amic de Trotsky, traductor de Dostoievski i eminent teòric sobre el sacrifici del qual no van dir ni piadós els estalinistas nadius compares dels assassins.
El cas més aclaparador per a la colònia nord-americana de l'Espanya lleial va ser el de José Robles, catedràtic de la John Hopkins University. Voluntari en l'exèrcit, ascendit a coronel i destinat a la caserna general russa, els seus comandaments van decidir afusellar-lo.
Molts estrangers voluntaris van ser víctimes de l'estalinisme i no es va deslliurar un enorme contingent d'antifeixistes espanyols poumistas, trotskistes, socialistes, llibertaris i republicans. Els estalinistas, atiant el furor antitrotskista no volien, ni encara volen, veure ni sentir res sobre tamaña carnisseria. Encara m'angoixa la tràgica sort dels éssers anònims víctimes de tamaña ignomínia. Perquè a la mort s'han d'afegir les injúries, les tortures i les persecucions sofertes per tants. Ni puc oblidar els meus amics. A més d'Andrés Nin, Julia Blanco, Vallecillo, Henri Lacroix (F. García Lavid) Luís Arenillas, Moulins, Berneri, Kurt Landau... Cada un una baixa regalada als totalitarismes del Generalíssim Franc i del Generalíssim Stalin.
No s'ha d'oblidar que Hitler i Mussolini es van valer de l'estructura estatal terrorista de Stalin per edificar les seves, sense que ni als antitrotskistes espanyols, ni als de cap altra part, els inquietés tan palmaria coincidència. El cert és que ningú no havia esperat que des dels vint segles de cristianisme, la Història saltés a l'especial cretinisme espacial en el qual hi ha.
(*) Article aparegut en història del Comunisme, Capítol 19, El Mundo, 1990, pàg. 151. En aquesta història van col·laborar diversos companys de la Fundació Andreu nin de Madrid i Barcelona com Wilebaldo Solano, Jaime Pastor Pepe Gutiérrez-Alvarez...,
Eugenio Fernández Granell

 

 

Google
WWW http://fundacioandreunin.com