Fundació Andreu Nin
Eugenio Fernández Granell (1912- 1990), va ser un militant històric del POUM provinent de l'Esquerra comunista, un pintor surrealista reconegut internacionalment, membre actiu de la Fundació Andreu Nin, i s'havia implicat en activitats a favor del socialisme i la República
Va mantenir fins al final l'afecte per Trotsky com el seu mestre polític, i s'hi va referir fidelment en bona part de les entrevistes concedides als diaris i revistes. En els últims temps s'han publicat obres seves, i obres sobre la seva figura. En el 200 va aparèixer el bonic llibre Eugenio Granell, militant del POUM, amb articles de Wilebaldo Solano, Pelai Pagès i Blanch, Dionisio Pereira, Eugenio Castro, Mª Dolors Genovés i Pello Erdociain, secretari de la FAN catalana. Aquest llibre va ser editat per la Fundació Eugenio Granell, amb la col·laboració de la FAN, el mateix que el que acaba d'aparèixer amb els seus Articles polítics (1932-1990), els treballs per a la premsa de tota una vida sobre el que escriu Pello Erdociain:
"La militància de Granell no va ser casual, ja procedia de finals dels anys 20, quan arriba a estudiar a Madrid i s'implica en les activitats a favor de la República". Al poc temps, el pintor apareix inscrit en l'Oposició Comunista d'Espanya, els seguidors de les tesis de Leon Trotsky a la Península. Just llavors comencen les seves contribucions teòriques i circumstancials, les que recull en Articles polítics (1932-1990), i que van veure la llum en revistes com El Soviet Juvenil, Comunisme o La Batalla. "En els seus primers texts criticava la disciplina en les Joventuts Comunistes, el seguidisme borreguil, i argumentava a favor del centralisme democràtic", relata Erdociain. Granell escrivia, el 1932, des de la Presó cel·lular de Madrid, on havia ingressat després de participar en la fundació d'Esquerra Comunista.
"Granell escrivia des del punt de vista dels joves dels 30 en plena crisi revolucionària d'Europa". I malgrat que, apropat a les posicions trotskistes, defensava l'aliança obrera davant els fronts populars -consignats per Stalin-, el pintor es va afegir a les esquerres espanyoles el febrer de 1936. El POUM de nou fundat procurava l'amnistia per als presos de la Revolució d'Astúries de 1934".
Els escrits, recollits per la directora de la fundació Granell i filla del propi Eugenio, Natalia Fernández Segarra, mostren, a dir d'Erdociain, un dels quadres intel·lectuals i militars més importants del partit. Organitzador de la Brigada Motoritzada que va participar en la Defensa de Madrid o teòric contrari a l'exèrcit regular que armava el Partit Comunista al ban|bàndol republicà, des del seu èxode a Amèrica Central va continuar compaginant la pintura amb intervencions polítiques en publicacions periòdiques: La Nació de la República Dominicana o l'Espanya Lliure que impulsava Joaquín Maurín a Nova York.
"Les cartes formen i participen en la recuperació de la memòria", explica Fernández Segarra, " i presenten la vida de molts espanyols que van seguir la lluita per la llibertat en l'exili". A través de les més de 600 pàgines de Correspondència amb els seus camarades del POUM (1936-1999) continua el relat de la vida política d'Eugenio Granell. No "m'estranyaria que quan comencem a mirar amb més calma, apareguin cartes d'altres militants, admet la filla. Les intercanviades amb el poeta francès Benjamin Peret, brigadista internacional del POUM, es reserven per a un futur volum de "correspondència amb altres surrealistes".
Va ser un dels grans pintors surrealistes del seu temps, però va escriure contra el "gran porc Dalí". Va militar en l'esquerra marxista, però mai no va perdonar Pasionaria "la seva gran traïció". "La responsabilitat del partit comunista espanyol per la pèrdua de la guerra civil és immensa", va redactar per a la revista Espanya Lliure el 1976. A Eugenio Fernández Granell (A Coruña, 1912 - Madrid, 2001) li va passar el segle en un exili permanent. Trotskista irredempt i avantguardista compromès, la fundació que porta el seu nom a Santiago de Compostel·la acaba d'editar dos volums amb els seus articles polítics i amb les cartes creuades amb militants de l'organització de la que formava parteix, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
A l'epistolari, l'artista gallec reivindica fins al final la memòria del seu partit i aquest "enorme humanisme" que, segons Pello Erdociain, va caracteritzar als seus integrants. "I encara que alguns d'ells van acabar en el PSOE i altres en l'anarquisme", comenta, "sempre es van sentir vinculats al POUM". Les missives també serveixen per situar el pelegrinatge de Granell després de la derrota en la Guerra Civil, i que el va portar de França a Santo Domingo, a Guatemala, a Puerto Rico i a Nova York. "Espanya té una història molt llarga de gent que ha hagut d'exiliar-se, recorda Natalia Fernández, "és important saber què els ha passat".
El trotskista Eugenio Fernández Granell, aquell que "no confiava ni en la burgesia ni en la socialdemocràcia", el van succeir, entre altres assumptes, la persecució del feixisme i després de l'estalinisme. Però, s'adverteix, a través dels Articles polítics, que mai no va retrocedir. "Fins i tot el final de la seva vida va mantenir l'afecte per Trotsky com el seu mestre polític", conclou Erdociain.
Caldria explicar que existeix una diferència entre les concepcions de Granell quan es remet al període que va fins a la II Guerra Mundial, i a l'ulterior, marcat per un anticomunisme bastant simplista i un alineament molt peculiar amb el "món lliure". Com li va succeir a molts altres exiliats -Ramón J. Sender seria o bon exemple-, Granell es va quedar amb la foto estaliniana de l'URSS i del moviment comunista, i no va aprofundir en la seva evolució i contradiccions.
A aquesta primera informació, afegim un elaborat treball|feina de Pelai Pagès sobre Granell a començaments dels anys trenta, i amb alguns articles seus dels quals apareixen en aquesta valuosa antologia en la qual l'únic que cal lamentar és l'abundància d'errates.