Fundació Andreu Nin
El 12 de setembre de 1933 acabava el govern de coalició republicà-socialista liderat pel republicà Manuel Azaña i el socialista Largo Caballero. El líder socialista havia perdut ja totes les il·lusions reformistes i posava fi a la col·laboració de classes.
Des del Pacte de San Sebastià (27, agost, 1930) el republicanisme havia estat al timó polític i el socialisme li havia donat la cobertura de masses. Amb canvis en la direcció de govern, primer Alcalá Zamora i després Manuel Azaña, aquesta col·laboració es venia donant en el govern de la República des de la seva pròpia instauració, el 14 d'abril de 1931.
Ja no era temps de reformes, com el propi Largo Cavallero deia. Així, el líder socialista s'afegia a la crítica que el conjunt de l'esquerra li feia a la República. Aquesta no havia estat capaç de satisfer necessitats bàsiques de la classe treballadora urbana ni dels jornalers del camp. Tant en el mitjà|medi urbà com en el rural, el govern republicà-socialista havia utilitzat la Llei de Defensa de la Republica per a represaliar al moviment obrer, de la ciutat i del camp, com posaven en evidència la deportació d'anarcosindicalistes i les matances de camperols en, per exemple, Castilblanco (1932) i Cases Velles (1933).
La República democràtica no havia estat capaç de donar-li un horitzó d'esperança a les classes populars. Sí, havia emprès una sèrie de mesures democràtiques però no les havia portat a bon port. Així, la reforma tan esperada agrària poc menys que es va quedar al paper, la classe treballadora urbana no veia frenada l'explotació a què era sotmesa per la burgesia i l'estructura no excessivament centralista de l'Estat no acabava de consolidar-se. Cert, a la constitució aprovada el 9 de desembre de 1931 s'havia convertit en la realitat teòrica a la República en un Estat laic, les dones podien exercir per primera vegada el sufragi universal i es recollia al seu article primer que "Espanya és una República democràtica de treballadors de tota classe". Però en la realitat pràctica l'Església continuava sent el major aparell ideològic de la classe dominant, la burgesia i els terratinents controlaven la producció i les finances a més de comptar amb gran part de l'aparell jurídic, policial i militar ja que no s'havia purgat en profunditat als aparells de l'Estat que, en rigor, eren els mateixos que en temps d'Alfonso XIII. D'aquesta forma, no és estrany que els intents reformadors del govern republicà-socialista, per molt bé intencionats que estiguessin, no podien tenir el calat que el mateix govern volgués perquè l'únic poder directe que havia perdut la classe dominant era el polític, que ara s'aprestava a recuperar.
Al govern republicà-socialista el van succeir dos governs republicans que no podien portar, per la composició de la cambra|càmera i les aspiracions socials, l'estabilitat. El segon d'ells simplement es va limitar a convocar eleccions legislatives. A aquestes la dreta va arribar en el fonamental unificada sota el mantell de la CEDA, mentre que el PSOE es va presentar en solitari sense poder tenir el suport del conjunt del moviment obrer que en part havia ajudat a reprimir.
Les eleccions legislatives es van celebrar el 19 de novembre de 1933. Van votar 8,7 milions i l'abstenció, més nombrosa que en les passades eleccions de 1931, en les quals triomfés la coalició republicà-socialista, va ser del 32,54% del cens. Va guanyar la dreta. S'entrava de ple en una conjuntura política nova. La dreta, liderada per la CEDEIXI de Gil Robles, no estava ni per mantenir les moderades reformes que havia establert el govern republicà-socialista ni el marc constitucional que havia creat la Carta Magna de 1931. Però la dreta no volia una mera tornada|volta al passat sinó que el seu horitzó se centrava en el que estava ocorrent en Europa central, concretament a Alemanya on Hitler era canceller des del 30 de gener de 1933, i a Àustria, on el cap de govern, el filofascista Dollffus, venia de sotmetre la classe treballadora per la força de les armes.
Encara en aquest escenari la dreta va optar de moment per formar un govern presidit per Lerroux, sense ministres de la CEDA encara que mediatitzat per ella. La dreta encara es preparava per llançar-li un pols a la classe treballadora. La indecisió de la dreta només es pot entendre per la força del moviment obrer que, encara que dividit políticament, estava organitzat en dos grans moviments de masses, el socialista i l'anarcosindicalista, a més de comptar amb altres organitzacions menors, les més importants al voltant del PCE i del BOC i HISSI.
En poc de guanyar les eleccions la dreta, el moviment anarcosindicalista va cridar a la insurrecció. Aquesta es va desenvolupar del 8 al 12 de desembre en zones d'Aragó, la Rioja i Andalusia. Va ser una insurrecció exclusivament generada pel moviment llibertari, sense comptar per a res amb la resta de les forces polítiques del moviment obrer pel que va ser derrotada amb facilitat. Sobre el moviment anarcosindicalista es tornava a encebar la repressió.
L'altra gran fracció del moviment obrer, la socialista, li va advertir el govern que d'entrar en ell ministres de la CEDA cridaria a la insurrecció. Seria també la seva insurrecció ja que no comptaria tampoc amb les altres fraccions del moviment obrer.
Mentre els altres dos sectors del moviment obrer, els que s'encarnaven en el PCE, d'una banda, i en el BOC i HISSI, per un altre, tenien posicions polítiques trobades. El PCE estava clarament subordinat als dictats de l'IC que, en aquelles altures|alçàries, estava absolutament controlada per la burocràcia stalinista que el feia mantenir una posició rígidament sectària. EL BOC i l'HISSI van cridar a la creació del "front únic" a través de la formació de les Aliances Obreres, constituint la primera el 9 de desembre aquell any de 1933, coincidint pràcticament amb el començament de la insurrecció anarquista.
Davant de la divisió política absoluta del moviment obrer, el govern va poder derrotar dues grans mobilitzacions proletàries: la vaga de Saragossa, que va durar del 28 de març al 9 de maig de 1934, i la vaga dels jornalers del camp, que es va dur a terme del 5 al 18 de juny del mateix any. El govern no va tenir empatx en declarar-les "il·legals" i va poder derrotar-les una després de l'altra perquè la classe treballadora donava batalles parcials protagonitzades per fraccions polítiques diferents.
La dreta no va poder menys que encoratjar-se davant de la divisió política del moviment obrer i, després d'anul·lar una "Llei de contractes de cultius" promulgada per una Generalitat governada per ERC, es va aprestar a desafiar completament a la classe obrera donant-li entrada en el govern a la CEDA el 4 d'octubre de 1934. Era tot un desafiament.
Davant de tant fracàs el moviment obrer havia reaccionat parcialment. S'havia aconseguit establir a Astúries una Aliança Obrera entre les dues grans fraccions de masses del moviment obrer, PSOE/UGT i CNT/FAI, que també comptava, amb els minoritaris nuclis del BOC i HISSI, i de la qual s'autoexcloïa el PCE que no entrarà en l'Aliança Obrera asturiana fins al començament de la insurrecció. A Catalunya, el BOC i l'HISSI havien aconseguit crear l'Aliança Obrera encara que sense la participació de la CNT, el que la deixava molt coixa ja que la central anarcosindicalista era la que enquadrava a la major part del moviment obrer a Catalunya. Madrid, on dominava el PSOE/UGT, va ser el centre des del qual el moviment socialista s'havia posat a organitzar tècnicament la insurrecció, però sense dotar-la de programa, per al cas que es donés entrada a la CEDA en el govern.
Si el dia 4 d'octubre ja estava format el nou govern amb tres ministres de la CEDA, el 5 la insurrecció de la classe obrera era un fet. El moviment obrer, sense un programa clar i amb una unitat imperfecta, el plantava de cara a un govern que pretenia forçar la fascistización de la República.
L'ordre d'insurrecció havia partit del Comitè Revolucionari que estava format exclusivament per socialistes, membres del partit, del sindicat i de les joventuts i presidit per Llarg Cavaller. A Astúries va esdevenir en revolució, a Barcelona en insurrecció, a Madrid es va quedar a mig camí entre insurrecció i a vaga general, i a moltes altres zones va ser una vaga general amb brots insureccionals.
Si des del punt de vista tècnic el Comitè Revolucionari havia organitzat bé la insurrecció des del punt de vista polític el buit orientador era la norma. Així, la classe treballadora no sabia si es mobilitzava per desallotjar els ministres cedistas del govern o per conquerir el poder. Des de l'Estat Major de la insurrecció no s'havia donat una consigna política clara i això era a causa que la direcció|adreça socialista no havia cridat a la insurrecció amb l'objectiu decidit de conquerir el poder, és més, algun dels seus integrants tenia la convicció que l'actitud|postura del PSOE/UGT havia estat la de fingir-lo amb una mobilització de masses al president de la República i al govern perquè no donessin entrada a ministres de la CEDA.
La manca d'un programa insureccional clar i la divisió entre les diferents fraccions polítiques del moviment obrer possibilitarà que la classe treballadora estigui en desavantatge polític davant del govern radical-cedista. No obstant això, a Galícia hi va haver vaga general en els centres urbans i xocs armats amb la Guàrdia Civil en localitats com Ferrol i A Coruña. A la zona minera de Lleó i Palència es va donar una decidida insurrecció pel que a Guardo, al nord de Palència, es va derrotar la Guàrdia Civil i es proclamo la "República socialista". Les conques mineres andaluses de Riu Negre i Puertollano van parar tota activitat laboral i en la de Linares-La Carolina la Guardia Civil va haver de desallotjar els treballadors de la Casa del Poble. Al nord-oest d'Albacete, a Villarobledo, els camperols es van apoderar per la força de les armes del casino, emblema senyorial, i allà li van fer front a les forces governamentals. A Tauste i Uncastillo, localitats saragossanes, els treballadors van conquerir el poder local i van resistir a les forces del govern durant dos dies. I així en enèsimes localitats, a més de vagues generals a Saragossa, Múrcia, València, Jaén, Còrdova, Sevilla i a moltes altres ciutats i localitats.
La indecisió impedirà a moltes zones conquerir el poder. Va ser, per exemple, el cas de Bilbao que malgrat controlar els treballadors bona part de la ria i de mantenir vaga general fins al dia 12 no se'n va anar a la conquesta del poder per no arribar l'ordre insureccional. El govern només va poder controlar Eibar, on estava la major fàbrica d'armes de l'Estat, quan va enviar columnes militars des de Bilbao i Vitòria. Ja a l'inici dels fets el PNB havia posat en coneixement de l'autoritat governamental, del governador militar de Guipúscoa, que res no havia de veure amb vagues i insurreccions.
A Madrid hi ha vaga general des del dia 5 al 12 i, a més, brots insureccionals com posa de manifest l'atac que se li va fer a la caserna de la Guàrdia Civil a Guzmán el Bueno i els intents de prendre el Ministeri de Governació i la caserna del Regiment d'Infanteria número 6. Així mateix, es van donar enfrontaments armats entre treballadors i forces governamentals per zones com Atocha, Chamberí o Quatre Camins. Aquí, a la capital, era instal·lat el Comitè Revolucionari que va ser descabezado més per la seva pròpia imperícia que pel fer de les forces del govern com ens informa el fet que el propi Llarg Cavaller, el cap, fos detingut a la seva pròpia casa el dia 14.
Barcelona va ser l'epicentre del que va ocórrer a Catalunya. Va ser l'Aliança Obrera la que va cridar aquí a la insurrecció, en la qual no va participar directament la CNT encara que sí ho van fer militants anarcosindicalistes. Des de la Generalitat, governada per ERC, hi va haver una actitud|postura timorata i una negativa absoluta per part de Companys a donar-li armes a la classe treballadora. Si bé el dia 6 proclama l'"Estat català dins de la República federal espanyola" és perquè les mobilitzacions de la classe treballadora ja havien imposat la proclamació de la "República catalana" en altres zones de Catalunya. Tan aviat com el dia 7 Companys telefona al general Batet comunicant-li que es rendeix perquè no té la voluntat de fer-li front a l'exèrcit. El govern de la Generalitat es lliura en ple a excepció del conseller de gobernació, Dencás, que fuig per les clavegueres. A Sabadell la Alianza Obrera havia pres el control de l'Ajuntament, el símbol del poder local, i havia proclamat la "República catalana". A Granollers treballadors armats van assetjar 36 guàrdies civils que només es van veure sa i estalvi el dia 8 quan van arribar tropes del govern. A Lleida tropes de l'exèrcit van haver de conquerir per la força de les armes la comissaria on s'havien atrinxerat els treballadors. El dia 7 va desembarcar al port de Barcelona una bandera del Terç i un batalló de Caçadors de l'Àfrica. El 9 d'octubre les forces governamentals tenien el complet domini de la situació.
Però serà Astúries l'epicentre de tot el moviment insureccional. Aquí la classe treballadora va ser en unitat d'acció. L'Aliança Obrera asturiana estava composta per totes les fraccions polítiques de la classe treballadora, des de les dues grans fraccions de masses, PSOE/UGT i CNT/FAI, fins a les minoritàries BOC i HISSI i el PCE, que es va incorporar en iniciar-se els fets. El Comitè Revolucionari Provincial serà l'Estat Major de la insurrecció asturiana. Insurrecció victoriosa que es transforma en revolució social perquè la classe treballadora, a través de les seves diverses fraccions polítiques, no solament conquereix el poder per la força de les armes sinó que comença a legislar un món nou, basat en la igualtat social. Dos seran els centres emblemàtics de la Revolució asturiana: Mieres i La Felguera.
A Mieres, nucli socialista, la classe treballadora pren a l'assalt l'Ajuntament, defensat per la Guàrdia d'Assalt, la casa-caserna de la Guàrdia Civil i la caserna de la Guàrdia d'Assalt. Automàticament es proclama des del balcó de l'Ajuntament la "República socialista". Aquest triomf militar i polític va ser possible, a més de per la unió de les forces proletàries, perquè allà es dóna una concentració d'obrers, miners i metal·lúrgics. Tot seguit a la proclamació de la Republica social s'organitzen columnes obreres que parteixen per a altres localitats asturianes. S'organitza la producció, la distribució d'aliments i la sanitat. Tot amb un ordre tal que els enemics de la revolució afirmaran a posteriori que allà va imperar l'ordre revolucionari.
A La Felguera, nucli anarcosindicalista, la classe treballadora pren per assalt la caserna de la Guàrdia Civil i la Casa Consistorial. Es pren possessió del convent dels dominics i de l'església, a la qual se li cala foc. Tot seguit, es convoca una assemblea popular on es decideix proclamar el "comunisme llibertari". Queda abolida la moneda i socialitzats els mitjans|medis de producció, començant per la fàbrica Duro-Felguera, el centre econòmic de la localitat. Es creen comitès per distribuir els aliments. Els obrers organitzen a la fàbrica Duro-Felguera torns continuats i es posen a blindar camions per distribuir-los a les milícies obreres. Així mateix, s'organitzen columnes obreres que parteixen per a altres fronts de batalla.
En altres zones d'Astúries com Oviedo i Gijón, era qüestió d'uns quants dies que la classe treballadora conquerís el poder. Si això no va ser possible va ser, senzillament, perquè la Revolució asturiana va quedar aïllat el que li va possibilitar al govern radical-cedista concentrar allà a forces de l'exèrcit, entre elles a forces colonials, Terç i Regulars, portades expressament per rendir|retre a la classe treballadora asturiana. Les milícies obreres asturianes, un autèntic embrió d'Exèrcit Roig, que sempre caminessin escasses de municions, ja que l'exèrcit les havia posat prèviament a bo recapto, però amb dinamita, canons|gorges, camions blindats, bona tropa i moral de victòria, havien anat embossant a les forces del govern, com va ser el cas paradigmàtic d'Oviedo, i les haguessin retut si no hagués estat perquè l'exèrcit governamental, deslliuri ja d'altres insurreccions, va poder atacar a les forces revolucionàries pel nord, per mar, bombardejant Gijón i desembarcant tropes i, per terra, per l'oest i pel sud, que va possibilitar que les milícies obreres haguessin d'anar cedint terreny fins i tot quedar elles embossades el que les va obligar a admetre la derrota, no sense esquinços. El 18 d'octubre de 1934 el Comitè Revolucionari d'Astúries va emetre l'últim comunicat advertint que "al proletariat se li pot derrotar però mai no vèncer" per la qual cosa aquella derrota era només un alt al camí.
Aquesta advertència|advertiment no va caure en sac trencat per a la dreta que es va llançar a una repressió descomunal, com no s'havia vist cap altra en la història del moviment obrer espanyol, i això, que n'hi havia hagut molt cruentes. Es va assassinar a una infinitat de treballadors, es va violar les seves dones, es va afusellar a mars, es va torturar sense pausa, es va empresonar a milers i a milers es van acomiadar dels seus centres de treball. I tot això va ser aplaudit des del Congrés dels Diputats per les seves senyories, que van arribar a demanar que s'afusellés i s'afusellés treballadors per salvar la República, encara que alguns ja advocaven per portar l'Estat corporatiu, el feixisme. No obstant això, la classe obrera estava derrotada però no vençuda, com demostraria enfrontat el juliol de 1936 un Cop d'Estat que portaria la Revolució social a la zona republicana.